Dia 14 de Febrer 2011:
El meu nom és Martina, tenc 14 anys i la meva vida és perfecta, visc entre cotxes i cases de luxe i a l’institut tot em va bé. La meva mare nom Mercè i forma part del voluntariat de Metges sense Fronteres. El meu pare nom Gerard i la seva posició a la feina no podria ser millor, és el director d’un bufet d’advocats.
El dilluns a l’institut va venir un al·lot nou, ens han dit que ve de Viana del Vollo, un petit poble de Galícia, i que encara no sap parlar molt bé el català; per aquesta raó és necessari que l’ajudem. Es diu Javier i seu al meu costat a les classes de Biologia. És un nin un poc reservat, no parla massa amb els companys i a més he adonat que m’observa de reüll. A mi no em fa molta gràcia, ja que a més que les classes de Biologia no em van massa bé amb aquest afegit no em puc ni concentrar.
A les tres en punt he sortit pitant de la classe de castellà, ja que havia quedat davant l’aturada del bus amb na Berta, na Llucia i na Maria, les meves millors amigues. Amb elles tot és diferent, puc ser jo, m’estimen tal com som, puc rompre la façana d’al·lota rica i capritxosa , saben quan em trob malament i possiblement siguin el meu millor consol.
Fa un parell de dies la meva mare va partir cap a Haití amb el seu grup de voluntariat. No puc evitar la meva preocupació no sé quan tornarà i ni tan sols sé si està bé. Però confii en la seva capacitat de desenvolupar-se, és una mare valenta.
Encara que no li digui no puc evitar la meva admiració, i en un futur m’agradaria assemblar-me una mica a ella.
Ara me’n vaig a dormir, esper que demà sigui un dia emocionant i així et podré seguir explicant els bojos dies d’una adolescent.
Martina