Coloma Fuster Rechach
per en 23 Febrer 2012
649 Vistes

Dia 15 de febrer de 2011:

Avui al matí m’he aixecat d’hora com cada dia per anar a l’istitut, però abans de creuar la porta el meu pare m’ha aturat amb els ulls vermells i una rara sensació al rostre, mai l’havia vist així. Quan avançava cap a ell, se m’han acudit milions d'idees, però cap certa.
M’ha fet seure a la taula de la cuina, ha inspirat i m’ho ha contat tot. En aquell moment m’ha caigut el món a sobre. Amb una abraçada el pare m’ha dit que no era necessari que anàs  a l’institut, que em quedàs a casa i assimilàs la notícia.
Quan les meves amigues han acabat l’horari escolar, han vengut  molt preocupades a casa meva, no havien rebut notícies meves en tot el dia. Quan els vaig contar la notícia, es varen quedar com estàtues, no sabien com reaccionar. Després de dos segons d'intens silenci..., la meva habitació es va tornar  un mar de llàgrimes, totes estimàvem la mare, era un model a seguir, una dona lluitadora, valenta i amb un grandíssim cor.
T’ESTIM, MAMÀ! El teu record sempre serà viu dins el meu COR.

                                                                                                                                        Martina


u sabia, després de llegir el primer capítol es veia venir q la mare se moriria pobre Martina T.T
20 Març 2012